Web de l'Oriol Carreras i Cabezas (l'Uri)

 

 

 

 

 


DES DEL PORTAL DEL CARRER DEL CARME...

La mort, de tan vella i coneguda sempre es nova, inesperada.

Sempre commou i trasvalsa. Sempre . I quan es presenta tan sobtada i prematura el trasvals ens sobrepassa a tots nivells.

Ens centrifuga.

Agraeixo profundament a la família de l'Oriol la oportunitat que ens ofereix d'expressar-nos en aquest llibre tan ple de vida.

D'expressar-nos i parlar obertament de sentiments, i de la mort. De la vida i de la mort.

No coneixia l'Oriol d'una forma especial. Ell forma part d'un conjunt de vivències. Era un de la colla, d'aquella colla de nanos que venien a jugar al meu carrer, a la cistella que penjàvem al portal de casa -té la mida ideal per fer de banc! - i que algunes vegades trucàven a la porta per beure aigua o fer altres necessitats. Tot formava un conjunt harmònic, es respirava confiança, benestar. El joc al carrer, la porta oberta, els diàlegs, cada gest.

De vegades sense saber-ho, les nostres vides formen part de les vides dels altres. De vegades, sense preten-dre-ho, les coses que fem amb senzillesa, anònimament, tenen un significat especial per a d'altres.

És un encreuament constant de camins, de vides.

Un encreuament en que les trobades poden ser més o menys conscients, més o menys persistents, però al cap i a la fí son trobades.

El record global de l'època en que l'Oriol venia a jugar al portal de casa i participava de les festes del carrer "Festes del Carrer del Carme", es un record entrenyable que té a veure amb tota una forma d'entendre el carrer, el veinatge, la participació, la cooperació.... ès una forma de viure, una forma d'estar, tot plegat un aspecte essencial de la meva vida. Un record entrenyable que enguany, quan triada la foto per el programa de les festes, la Carme - la mare del Lluis, que ès de fet qui va apropar l'Oriol al carrer - em va fer adonar de la presència de l'Oriol a la foto, estirant la corda, ho vaig agrair, ho vaig entendre com un símbol. La tria de la foto es convertia en un petit homenatge personal, íntim, un homenatge a la seva fidelitat al carrer. Després lamentàvem no haver-ho pensat amb mès temps, no haver trobat una foto millor - com la que avui deixo a la plana del llibre - tot i que coneixent ara mès d'aprop el caràcter de l'Oriol, la seva senzillesa, la seva forma especial de ser, crec que ha estat millor com a detall personal, imperceptible.

Anònim per a uns, transcendent per als altres.

Com tots els camins que s'entrecreuen cada dia.

Si més no, el detall de la foto del programa va fer que la Carme, com un pont, ens facilités una comunicació desitjada; vam trencar el gel, i vam parlar amb la família.

Agraeixo sincerament tot el temps de converses que hem encetat, l'oportunitat de participar del vostre procés de dol, de compartir reflexions, tot el que he aprés amb la vostra forma d'afrontar aquesta pèrdua. Aquest dolor. Aquesta tragedia.

La tràgica mort de l'Oriol ha suceit en un moment - febrer passat - en que el pensament de la mort era en mi present d'una forma profunda. No tan sols pel sentiment de desmesura, en la suma de massa morts sobtades i prematures al meu entorn, sino pel pes que té en aquests moments sobre la meva vida l'ombra de la futura mort del curs de la malaltìa del meu germà.

El meu germà especialment estimat, el Frederic. A casa vostra, quan em vau ensenyar la rajola dels noms de l'Uri i Frederic hi constava per ser el triat inicialment, vaig sorprendre'm per la coincìdència. A més Frederic vol dir missatger, portador, princep de la PAU.

Ara que he conegut millor l'Oriol aquet detall del nom m'ha semblat simbòlic. També es deia Frederic el noi a qui vaig dedicar aquest poema, "Silenci i Flors", que et deixo com a petit present en que tan sols puc parlar-te des de la poesia, la pregària, la reflexió. Des del portal del carrer del Carme, una porta sempre oberta a tota la família.

Amb afecte.

M. DOLORS

Novembre 2001

 

SILENCI I FLORS (fragment)

.../...

I un dia alegre, com potser un altre

La greu notícia de que te'en vas.

De que ja ets fora

Avui i sempre

Etern mai més

No tornaràs.

I és veritat.

I seguix sent-ho

Cada vegada

I cada dia

I cada instant.

No hi ha "però" que m'ho capgiri

No hi ha ningú que vingui a dir-me

"és un mal són"

de què em serveix viure mil contes

fets amb les taques de la paret?

O marxar lluny dins d'una barca

Petita i blanca feta amb paper?

Ja no em serveix volar amb la bici

Ni anar descalça sobre la molla

sorra del mar.

No vull volar ni ser palmera.

Tan sols vull veure't.

Sentir altre cop paraules teves.

La teva veu, una mirada,

Un riure junts altra vegade.

No vull pensar que ets tu qui és dins

D'aquest tan gran - silenci i flors -

Tràgic i míser recull de plors.

Immens i fred - negre forat -

Per sempre més

Aspre record de color blanc.

Novembre de 1978

(El Fede va morir d'accident de cotxe. Tenia 23 anys. Jo en tenia 18. Era un cosí molt estimat)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Retorn a l'índex

[Biografia] [Escrits de l'Uri] [Cartes a l'Uri] [Llibre de visites] [Racons] [LA FUNDACIÓ]